No tot és el que sembla

Els dissabtes, diumenges i festius, vaig a casa de la Lluïsa, una senyora de 80 anys que, a causa de la seva poca mobilitat, no pot fer-se una higiene personal correcta i la seva filla, la Montse, em va demanar aquest servei fa unes setmanes.
La Lluïsa viu amb la seva filla i el seu gendre. Al principi, quan vaig conèixer la família, vaig veure que atenien a la Lluïsa en les seves necessitats d’una manera molt extrema. M’explico: la Montse que feia de cuidadora principal, estava tot el dia a casa amb ella. Sols sortia quan era imprescindible, per fer les compres, les cites amb els metges i poca cosa més. Durant els primers dies de servei vaig poder observar que la Montse era extremadament neta i ordenada, tant amb les coses de la seva mare com amb la resta de la seva casa. A l’habitació de la Lluïsa no hi faltava detall, tot en perfecte estat i net.

La Marta pensava que, com més tasques li evités fer a la seva mare, millor atesa estava i millor se sentirien les dues.

Des del primer dia que em van obrir la porta també em vaig poder adonar que la Montse, li feia tot a la seva mare, ben bé com si fos un nadó incapaç de valdre’s per si mateixa en res. No pas amb cap mala intenció, ben bé al contrari. Amb aquesta actitud estava funcionant la Montse des de feia 3 anys, quan la seva mare va patir un càncer. Des de llavors la filla ja no tenia vida, perquè li SEMBLAVA que el millor que podia fer a la seva mare era servir-la en tot.
Tot i que no van passar molts dies fins que jo la vaig informar i suggerir, de manera respectuosa a la Marta que, aquesta manera de cuidar a la seva mare no li feia tot el bé que a ella li SEMBLAVA.

Com menys coses per si mateixa fes la Lluïsa, menys autonomia tindria amb el temps i també la seva autoestima es podria veure afectada negativament.

La meva primera impressió i el que em va SEMBLAR al llarg d’un temps era que la Marta se sentia a gust cuidant-la d’aquesta manera tan sobreprotectora.
Ara que ja els conec una mica més, me n’adono que ni mare ni filla se senten a gust. Una perquè no li deixen fer res i se sent com un moble i l’altre perquè se sent una esclava d’unes obligacions que li han imposat les seves CREENCES.
Ara, cada dia que hi vaig, tanco la porta no abans de recordar-li a la Montse que ha d’afavorir que la seva mare faci coses per ella mateixa. Que ha de buscar-se una mica de temps per ella i que jo estic allà per ajudar-la.
No tot és el que sembla, ni fora de casa….ni dins una família.