Una nevera peculiar

Una manca d’autonomia no té per què ser perceptible a primera vista en una persona. És el cas de l’Amadeu, un senyor de 73 anys que a principis de la setmana passada vaig conèixer, després que, el seu fill em truqués el mateix diumenge que va anar a visitar el seu pare per dinar a casa seva i va descobrir amb horror el contingut de la seva nevera. L’Amadeu va quedar vidu aquest estiu passat. Camina amb agilitat, té bona memòria, és actiu, té ganes de fer coses i tirar endavant tot i que la seva dona de tota la vida ja no està al seu costat. El Marc, el seu fill, el va visitar el diumenge, viu a una hora de camí i el seu pare no té familiars que visquin més a prop. En el moment d’anar a fer el dinar, va descobrir que, dins la nevera s’amagava una varietat de fauna i flora d’allò més preocupant: productes caducats, fruita en molt mal estat, carn que desprenia una olor sospitosa i formatge que havia adquirit una tonalitat verdosa. Em va trucar i em va dir:

Necessito una Treballadora Familiar que vagi 3 o 4 cops per setmana, un parell d’hores a revisar què menja el meu pare, què guarda a la nevera i què i on compra.

Arribo al domicili i m’obre la porta l’Amadeu, somrient. Després de parlar una mica amb ell, que m’ensenyi la seva casa i em faci un petit relat de la seva vida passada i actual, identifico una característica que tenen algunes persones grans: la reticència a tirar coses. En el cas de l’Amadeu, no són coses materials com mobiliari, llibres, electrodomèstics.

Ell no acumula coses que es poden detectar a primer cop d’ull i intervenir-hi ràpidament. El que ell guarda és menjar.

Ve del temps quan escassejava i ara té por a no tenir-ne. Això fa que no sàpiga distingir quan ja no és apte un aliment per consumir, cuinat o cru.
Obro la porta de la seva nevera i hi trobo un munt de tupers plens de coses que en un altre va ser menjar, molts iogurts caducats, carn en mal estat.
Ni pensaments de voler-ho tirar, i jo que necessito confiança per a redreçar aquest comportament, li faig un parell de menús per aquell mateix dia, amb productes que encara estaven en bon estat per dinar i sopar. Abans de tancar la porta de casa seva li dono dues instruccions: que dini i sopi el que li he preparat (menjar preparat i escollit amb la seva aprovació i ajuda) i que, demà en tornar, si li ha agradat, faríem neteja del frigorífic.
Marxo sabent que l’endemà hi torno, que de ben segur menjarà a gust i que ja haurem aplanat el camí per a reeducar l’actitud d’acumulació d’aliments. Demà, els dos junts, farem bona neteja d’aquella nevera que té vida pròpia!