Acompanyant urgències

Sona el telèfon, estic calentona dins el llit i faig un bot per agafar-lo i contestar. Són les 2.30 h de la matinada i em comuniquen que he d’anar a l’hospital de Sant Camil perquè un usuari d’una residència ha arribat d’urgència per una descomposició aguda. Em poso corrents la roba, em rento la cara per acabar de despertar-me, agafo la motxilla, les claus del cotxe i surto de camí cap a l’hospital.

T’ha passat mai que et trobes molt, molt malament en mig de la nit, tant que decideixes anar a urgències, i en arribar et posen, si tens sort en un box i sinó al mig del passadís fred a esperar una eternitat? T’has sentit sol, espantat i desatès? Doncs ja et pots imaginar, com es pot sentir una persona d’edat avançada, amb algun tipus de demència o una persona amb alguna discapacitat mental. Totalment atordida, confosa, sola, ansiosa, espantada…

Aquesta nit no m’obre la porta ningú, sols pregunto pel nom del meu usuari per anar a fer-li companyia ràpidament. Donar-li consol, ubicar-lo en la mesura del que sigui possible i, si no es pot, agafar-li la mà i donar-li pau i seguretat. El personal de l’hospital també agraeixen que l’usuari tingui una acompanyant perquè d’aquesta manera em poden comunicar a mi les proves i resultats que li van fent al llarg de la nit. També estic allà per si els puc ajudar en qualsevol cosa.

La nit passa lenta, de la manera que tots sabem que passen les nits a l’hospital. Però l’usuari no sent por ni ansietat o almenys, no tanta com si estigués sol en un lloc desconegut, amb els seus impediments i a més, amb el seu dolor o malestar. El fa sentir bé tenir una acompanyant atenta a qualsevol necessitat que tingui. Passem la nit entre proves i resultats, i amb el matí també arriba el diagnòstic i l’ambulància que el tornarà a la residència.

6.30 h del matí. Tanco la porta del meu cotxe per tornar a casa per preparar-me per a un nou dia, cansada però amb un sentiment de satisfacció molt gran, d’haver pal·liat un cop més, la soledat i la por d’una persona vulnerable.

6.30 h del matí. Tanco la porta del meu cotxe per tornar a casa per preparar-me per a un nou dia, cansada però amb un sentiment de satisfacció molt gran, d’haver pal·liat un cop més, la soledat i la por d’una persona vulnerable.