Hi han dies que visc experiències amb els meus usuaris i amb les seves famílies que donen un sentit especial i poderós a la meva feina, la de Treballadora Familiar.
M’agradaria compartir amb vosaltres una bonica vivència que em va regalar una usuària a la qual fa ja molts mesos que assistim, la Marcela.
Ella té 91 anys i com ella sempre diu: va néixer massa aviat. Li encanten els patinets (no n’ha pujat mai a cap però es deleix en quant en veu un), també li agraden els
pantalons curtets que porten totes les nenes d’avui dia (que a mi m’esgarrifen) i és una dona amb un tarannà avançat al seu temps.
Fa uns dies, tot passejant per Vilanova vam veure passar el trenet, tot hi estar immersos en això del Covid-19, hi havia força gent disfrutant d’aquesta emblemàtica atracció. Per descomptat complien amb els aforaments permesos i les noves normatives establertes. Li vaig preguntar a la Marcela si havia pujat mai i em va dir, per la meva sorpresa, que
no hi havia pujat cap cop tot hi ser de Vilanova de tota la vida. Em va comentar amb una certa nostàlgia que li hagués agradat fer-ne ús algú cop però que els seus genolls ara ja no li permetrien disfrutar-ne. I era veritat… el trenet no està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. En aquell moment el primer que se’m va passar pel cap va ser culpar al temps, al trenet i als seus responsables de què la Marcela no hi pogués pujar. Després, vaig cavil·lar en què tenia jo al meu abast per poder fer que la meva usuaria visqués un moment divertit dalt d’aquella atracció.
I ho vaig trobar!! un tamboret de casa meva, la mateixa tossudesa, la seva empenta i unes quantes filigranes van fer que passéssim, les dues, un moment inoblidable dalt del trenet turístic. La Marcela no parava d’explicar-me anècdotes per cada racó de Vilanova que passàvem i de riure a boca oberta quan baixàvem amb gran velocitat pels ponts sota terra.
La seva felicitat en aquells moments, gaudint d’una cosa tan senzilla com d’una hora en el trenet, em va donar una lliçó i em va aportar un moment de gran satisfacció.
Aquella tarda, en comptes d’obrir i tancar portes, vaig obrir pas a una experiència nova en una vida monòtona i vaig tancar pas al pensament que tants tenim del “no puc”.
Ets un exemple Marcela.