Anem aterrant, com una fulla que cau de l’arbre i no sap si el terra en el qual reposarà serà càlid, humit o cobert de gel.
La incertesa d’aquests mesos passats encara està en l’ambient, les persones i les famílies, encara dubten de si “tot tornarà a ser com abans” o si aquestes circumstàncies són definitives.
Per això, aquest cop obro la porta i em topo de front una nova realitat en els meus serveis, en el general dels usuaris que assisteixo i en tot el que m’envolta.
En aquesta tan nomenada “nova realitat” detecto que res ha canviat a millor. La nostra feina, la de les Treballadores Familiars, ja de per si no és tasca fàcil ( tot el que no té de fàcil o té de motivadora i gratificant) i ara, a més a més ens hem d’adaptar aquestes noves normes del joc: Els EPI, la normativa extra de seguretat laboral i personal i, de ben segur el més complicat de tot: la nova realitat (actitud, esperances i exigències) dels nostres usuaris i famílies.
A tots aquest canvi ens és un esforç. Però el que trobo a faltar, és una consideració extra envers aquelles persones que ho tenen més difícil adaptar-se a l’entorn: les persones amb MANCA D’AUTONOMIA.
Des d’aquest post, no pretenc canviar el que fan les classes polítiques ni l’administració, no tinc aquesta pretensió.
El que si m’agradaria animar que, cadascú, com a individu, sent conscients de quina és la nostra petita (o gran) àrea d’influència, familiars, amics, companys de treball…. Prenguéssim una determinació lligada aquesta “nova realitat”: CADA VEGADA QUE ENS RELACIONEM AMB UNA PERSONA AMB MANCA D’AUTONOMIA I/O DIVERSITAT FUNCIONAL, PROCUREM MÉS SI CAP, APORTAR TRANQUIL·LITAT, SERENOR, NORMALITAT, OPTIMISME I TAMBÉ EVITEM EL DRAMA I EL VICTIMISME.
Vull tancar la porta sent capaç d’aportar un somriure i solucions a tothom però sobretot aquells que més ho han necessitat sempre i ara han de ser assistits en la seva adaptació en aquesta “nova realitat”.
